Les “joies” de Ramsés II

 

Harem egipci

Harem egipci. Representació romàntica.

Historia National Geographic

Un dels articles més curiosos que he trobat a la xarxa esta setmana està relacionat amb un dels personatges més singulars de la història: Ramsés II.  El text l’he trobat a la revista online Historia National Geographic, és breu i recomane la seua lectura, és bastant interessant.

El tema que tracta és l’harem, anomenat Per Jenret, d’este faraó egipci. El monarca va arribar a tindre ni més ni menys que 100 fills, la qual cosa assegurava 100% (valga la redundància) la continuïtat dinàstica; es va casar nombroses vegades, 8 en concret, i va tindre incontables concubines. Això sí, una d’elles es va convertir en la seua Gran Esposa Real: Nefertari.

Bé, introduccions a banda, el rei gaudia de la companyia que més li vinguera de gust: esposes (la poligamia no estava mal vista), esclaves, concubines, serventes, etc. i aquestes eren anomenades com els “Ornaments reials”, vaja! Tot i que també rebien el nom de “Belleses vives de Palau”. Les podem considerar maragdes angastades en or o perles en una tiara. “Avuí quina em posaré?” Aquestes donzelles es dedicaven a entretindre a Ramsés II amb cançons, balls i alguna cosa més…tot i així va arrivar a tenir tantes que algunes, no sols no haveren de fer cap servici al rei sinó que, fins i tot, mai el vegueren!

L’article continua amb dades de considerable rellevància com que el temple d’ Abu Simbel i la famosa Vall de les Reines foren alçats en honor a la seua preferida -esmentada abans- Nefertari, però aquesta vegada em quede amb la història de l’harem.

Què us sembla la vida sexual de Ramsés II?, més de 100 fills, 8 matrimonis (dos d’ells amb les seues filles!), un assortit inacabable de dones…podria equipararse a quelcom actual?

Published in: on 10 novembre 2009 at 16:00 pm Comments (6)
Etiquetes: , , , ,

The Sartorialist

GQhiroshima cap al 1920

Diumenge passat vaig deixar un comentari on recomanava assistir a la sessió de    HIROSHIMA MON AMOUR que es projectava al Rialto. (Cliqueu la imatge per anar al meu darrer descobriment!) No crec que ningú el llegís a temps. Jo sí hi vaig anar amb un amic, al qual anomenaré ErmenegiLdo, per desig exprés de l’esmenat. Ens trobàvem a la porta vint minuts abans de l’hora, però no vam poder entrar, ni tampoc unes cent persones més. La cua era enorme. ErmenegiLdo estava tot indignat, però es va consolar pensant que si el dependent de Popland tampoc no havia pogut comprar l’entrada (allí estava, en la mateixa cua), ell no anava a ser més. De totes maneres se’n anàrem a casa i vérem aquell protodocumental evolucionat en poema audiovisual. Paraules i mirades. Hipnòtic.

wOcODesprés, i amb les poques ganes que es té un diumenge de nit de posar-se a filosofar, acabàrem parlant del tema que l’apassiona ara mateix: l’street fashion. No és un concepte nou. Jo en vaig saber ara farà uns deu anys a través de webs japonesos com aquest. Scott Schuman l’ha reinventat al seu bloc Sartorialist. Visitarà Espanya pròximament i, com cada cop que xafa una ciutat, és tot un esdeveniment per als seus parella sartorialistseguidors. Veterà del fashion system,  es va cansar de vendre una idea de moda allunyada de la realitat que veia al carrer i, càmera a la butxaca (una digital, d’anar per casa) abandonà els estudis per a fotografiar l’estilisme indígena, a la cacera de l’autèntica originalitat. No li va malament: el bloc pot superar les 100 000 visites diàries, més o menys com el nostre,  i ha fet d’ell una de les 100 persones més influents en el món de la moda.

ErmenegiLdo (no és aquest, però l’ha inspirat en el seu rebateig puntual) ho va llegir el darrer cap sartorialist babyde setmana en Esmoquin Room, un bloc de José Luís Díez Garde (editor de Condé Nast Publications, Inc). per a la revista GQ. És l’únic xic que conec que admet consumir aquesta mena de material, encara que de vegades usa l’excusa de l’interès professional: “és una eixida tan noble com qualsevol altra per a un comunicador, fins i tot més que Canal 9 o Mercadona”. Ja fa temps que diverses publicacions periòdiques dediquen un especial considerable sota el genèric “Hombre” després d’editar un especial “Mujer”, i podem confiar en el seu criteri a l’hora de prendre una decissió així, tenint en compte els estudis de mercat que n’hi ha al darrere. Pel que fa al món de la moda masculina, a Espanya resta tot un camp per explotar.

Published in: on at 8:39 am Comments (1)
Etiquetes: , ,