Pagar per informar-nos?
El debat sobre la llibertat d’accés i reproducció de continguts s’ha centrat aquesta setmana en la premsa digital arran d’unes paraules de Rupert Murdoch, director de News Corporation. Sembla que aposta per imposar un pagament per tal d’accedir als continguts editorials de la companyia (començant per The Wall Street Journal i The Times). El principal objectiu és contrarestar el poder dels cercadors, que faciliten la tasca d’accedir a continguts i reproduir-los sense cap esforç ni cost.
El contingut no és gratuït, encara que l’accés sí puga ser-ho. Costa diners i temps produir materials de qualitat, i la publicitat ja no és suficient finançament, diuen els medis, ja que a banda de la caiguda vertiginosa que ha patit la inversió publicitària, s’ha produït una redistribució de la inversió: el gruix se l’emporta Google. Murdoch acusa aquest servidor de robar als periodistes, d’aprofitar-se del treball que exposen als webs sense aportar un cèntim a la creació. Matt Brittin, director de Google al Regne Unit, ha declarat que Google no és cap lladre; ben al contrari, proporciona “100 000 clics per minut” a les publicacions on-line.
Qui pagaria per accedir a continguts si es troben a l’abast de bades? Murdoch pensa que si s’ofereix informació de qualitat sí n’hi haurà lectors disposats a pagar. Jeff Jarvis considera intel·ligent apostar pel lliure accés als continguts en l’actual “economia d’enllaços” (creu que avui són els enllaços que es generen al voltant d’un contingut el que en determina el valor), ja que açò aporta major audiència. El veritable problema de la premsa seria que malbarata diners amb els sistemes tradicionals de producció, que proporcionen informació present en altres llocs.
Bryan Person troba que la solució per a finançar el treball periodístic passa per aprofitar la xarxa, permetre el lliure accés a part de la informació i alhora atreure al sector de públic que, com sempre, estiga disposat a pagar per un contingut únic i de qualitat. Podeu escoltar la seua opinió ací.

(Qui no s'actualitza s'arrisca a desaparèixer...)

Twitter no deja de sorprendernos. Hace poco, en este mismo blog, publicamos una noticia sobre una pareja de novios que
KICKBEE es un cinturón electrónico que se conecta al vientre materno, que contiene sensores de vibración altamente sensibles que se activan con cualquier movimiento del bebé, estos sensores están cubiertos por un material especial que brinda seguridad y comodidad a la madre. Al activarse, los sensores envían una señal a un microcontrolador que transmite la señal hacia una computadora que cuenta con una aplicación instalada.
Obama va pronunciar una sèrie de frases, totes acabades amb les paraules Yes we can. La gent podia predir quan les pronunciaria i s’hi unia, cada cop amb més entusiasme, com el públic que acompanya a un cantant en un concert. Fer d’aquell discurs una cançó era el pas següent, i l’encarregat fou Will.i.am, component del grup