Tequiela!

Communication Arts

Me n’aniné un poc del tema que treballa el bloc, però em sembla que pot estar relacionat amb la manca de cura de molts quan s’escriu a la xarxa. Nancy Goulet és columnista en Communication Arts, i gràcies al seu darrer article he descobert TEAL (xarxet, com el de la imatge), agrupació que ha emprés una creuada per lliurar el món d’errades tipogràfiques. Des de març de 2008, Jeff Deck i el seu equip han viatjat pels EUA, i de les 400 errades que s’han trobat n’han corregit més de la meitat. El resultat ha de ser el més professional possible, res de burdes afegits. Els seus principis: només es dediquen als textos escrits exposats en públic, i amb bon gust, sense riure’s de ningú ni corregir a estrangers.

Uns els eleven al nivell d’herois per la seua tasca evangelitzadora (de la llengua) i altres els acusen de vandalisme i de danyar el mobiliari urbà. Han estat multats i fins i tot pesa sobre ells una ordre d’allunyament dels parcs nacionals dels EUA. Ací podeu trobar els perfils dels pèrfids infractors (editors, dissenyadors gràfics…). Però no es rendeixen. Ara demanaran permís per a realitzar cada correcció. Preparen projectes que incorporen la col·laboració ciutadana i en agost es publica un llibre amb les experiències de TEAL durant el seu viatge, The Great Typo Hunt:  Changing the World, One Correction at a Time.

Algunss dissenyadors recolzen obertament la seua tasca, com Stephem Woowat, que va fundar la Policia del Disseny per tal de perseguir, entre altres, els crims tipogràfics. Exhibir textos públicament implica una responsabilitat educadora, diu. Considera una ofensa l’exposició d’aquestes faltes i pensa que cal actuar. La campanya més coneguda que ha dut a terme és el disseny d’unes enganxines denunciadores que es poden descarregar.

Bé, què penseu, parlem d’herois o de bandarres desocupats?

P. S. : Communication Arts remet a un test que, amb 4 preguntes, determina quina és la tipografia que s’ajusta a la nostra personalitat. La contrasenya és character.

Comunicación

No és cap secret que la política i l’espectacle es troben altament imbricats. El salt de la gran pantalla a la política és més que ciència ficció (recordem Demolition Man, amb un Stallone al·lucinant perquè Schwarzenegger hagués arribat a PRESIDENT dels Estats Units). Les noves plataformes proporcionen eines per a redissenyar el concepte de campanya electoral. La revista Comunicación, Revista Internacional de Comunicación Audiovisual, Publicidad y Estudios Culturales, presenta un monogràfic sobre propaganda en el sisè número virtual. L’article d’Antonio Cascales Ramos analitza l’origen de l’slogan Yes we can. Cascales es remunta al relat bíblic, no per a trobar les paraules però sí el sentiment “d’esperança col·lectiva” del poble que abandona Egipte. Un sentiment que els esclaus portats d’Àfrica i el Carib a les terres americanes faran seu. Un lema que crida a la unitat per a la consecució d’un objectiu des de la col·lectivitat.

Obama va pronunciar una sèrie de frases, totes acabades amb les paraules Yes we can. La gent podia predir quan les pronunciaria i s’hi unia, cada cop amb més entusiasme, com el públic que acompanya a un cantant en un concert. Fer d’aquell discurs una cançó era el pas següent, i l’encarregat fou Will.i.am, component del grup The Black Eyed Peas. “Yes we can”  i  “We are the ones” estan composades per cites de discursos d’Obama i als vídeos participaren rostres famosos com Scarlett Johansson, Jessica Alba, Tatyana Ali, John Legend, Herbie Hancock, Kate Walsh, Aisha Tyler… El primer vídeo es va llançar el 2 de febrer, i en març havia rebut més de 22 milions de visites. Juntament amb l’habilitat oratòria d’Obama, el videoclip ha estat considerat pels analistes l’element decisiu per a la victòria electoral.

Noces a Second Life, altra forma de proclamar un enllaç a la xarxa

El Jueves

Avuí ens anem a permetre una lleugera llicència pel que fa a les notícies que publiquem periòdicament per tal de transmetre una, relacionada amb la tecnologia clar, però de caire còmic i una mica preocupant, també.

A la revista satírica El Jueves (la que surt els dimecres) ha aparegut al seu apartat Prensa seria, una notícia provinent d’AFP.

Ací vos la reproduïm, el fet du cua:

Publica un mensaje en Twitter desde el altar

Un fanático estadounidense de las redes sociales  mandó un mensaje en Twitter desde el altar segundos antes de casarse: “¡En el altar con @TracyPage donde hace un segundo se convirtió en mi esposa! Me tengo que ir, momento de besar a la novia”

La cosa té “gràcia”. Fa un parell de posts, en l’anomenat Twitter i la geolocalització! comentaven com d’horrible seria que aquesta xarxa social et poguera localitzar gràcies a un sistema de geolocalització quan un parell de dies més tard apareix un home que es du el mòbil, el portàtil, o el què siga per a dir que va a petonejar a la dona a l’altar! Ridícul!

És de veres que cadascú pot fer el que li vinga en gana respectant la llibertat dels altres però sincerament: quin trellat trau?, fins a aquest punt estem enganxats a les xarxes socials que les podem deixar estar fins i tot el dia en que ens casem?  També informarà des de quiròfan quan vaja a tindre un nen? M’ho imagine: “En el part de la meua dona. El bebé està treient el cap i un muscle” Personalment ja no sé on roman l’ànsia de protagonisme o el vertader fanatisme. Què en penseu?

El video del casament

El Jueves

Aquesta genial revista satírica té un apartat especialment interessant anomenat “Prensa seria” i que aconselle a tothom que el visite regularment. Per a qui no conega aquest apartat, la revista arreplega titolars de la premsa “seria”, és a dir, que no té cap intenció de burla, difamació, etc.

El cas és que hi ha una de les notícies que ens ha resultat especialment curiosa i vinguda ni més ni menys que de l’agència Efe. Us el reproduïm ací tal i com està a la web:

Un brasileño dado por muerto aparece en su entierro vivo y borracho

Un brasileño de 59 años que había sido dado como muerto en un accidente de tráfico apareció en su entierro después de pasar toda la noche bebiendo en un bar. Jorge Gonçalves iba a ser enterrado el pasado lunes, día de los difuntos. Efe.

No ens anem a dedicar a comentar la notícia, ja sabem que la realitat supera la ficció o, en aquest cas, la cançò, doncs no hem pogut evitar recordar la popular i de sobres coneguda El muerto vivo.

Ací us deixem el vídeo de la cançó interpretada pels genials Serrat i Sabina i que dediquem a Jorge Gonçalves des d’aquest bloc amb la nostra estima i l’enhorabona per estar viu.

El muerto vivo

Historia National Geographic

Potser bé per l’interès que ha despertat l’article de “Les joies de Ramsés II“, bé perquè hem finit fa no-res l’aniversari del naixement de Jaume I, hem decidit aprofitar aquest post per parlar del conegut com a Conqueridor (cadascú que s’agafe com vullga el malnom).

Un article breu, trobat a la Historia National Geographic i anomenat Jaime I el Conquistador, ens servirà per parlar-vos una mica de l’agitada vida del monarca catalanoaragonés. Tot i que l’article esmentat es restringeix a la seua vida política i bèl·lica no està mal donar-li un ull.

Per a començar, i per fer-vos veureu que l’afició de les conquestes venia de família, vos direm que el seu pare, Pere II el Catòlic (que de catòlic tenia el que Franco de bona persona) es gitava amb totes les dones possibles excepte, vés per ón, amb la seua esposa: Maria de Montpellier. Doncs bé, el nen Jaume va nàixer d’una conjura que muntaren capellans, servents i prohoms de la cort. Aquesta va consistir a fer passar la reina com a una de les seues amants a una cambra fosca. Varen fer beure una mica de vi al rei per tal que no tinguera els sentits al cent per cent i mentres “l’acte” es consumava, fora de l’habitació hi havia tot un regiment de religiosos pregant per tal que Maria de Montepellier quedara fecundada. Així va ser.

“El Conqueridor”, no només va fer-se amb Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i València (que no eren pas “moco de pavo”), sinó que va treure temps per casar-se tres vegades, la primera als 13 anys: Elionor de Castella, la segona amb Violant d’Hongria i en terceres núpcies amb Teresa Gil de Vidaure a qui abandonà en emmalaltir de lepra el 1265.

Per a postres, l’home també va buscar alguna estoneta lliure per fer-se amb vuit amants reconegudes: Elo Álvarez, Aurembiaux d’Urgell, filla del comte d’Urgell, Blanca d’Antillon, Elvira Sarroca, Guillema Cabrera, Sibil·la de Saga, Berenguela Alfonso i Berenguela Ferrandis, les quals donaren una descendència de catorze fills a Jaume I el Conqueridor.

Està clar que no és el cas de Ramsés II, però el nostre rei no es va quedar precissament endarrerit en “conquestes”. Ara que cadascú jutge per quin sentit prefereix prendre el malnom.

Harem egipci. Representació romàntica.

Historia National Geographic

Un dels articles més curiosos que he trobat a la xarxa esta setmana està relacionat amb un dels personatges més singulars de la història: Ramsés II.  El text l’he trobat a la revista online Historia National Geographic, és breu i recomane la seua lectura, és bastant interessant.

El tema que tracta és l’harem, anomenat Per Jenret, d’este faraó egipci. El monarca va arribar a tindre ni més ni menys que 100 fills, la qual cosa assegurava 100% (valga la redundància) la continuïtat dinàstica; es va casar nombroses vegades, 8 en concret, i va tindre incontables concubines. Això sí, una d’elles es va convertir en la seua Gran Esposa Real: Nefertari.

Bé, introduccions a banda, el rei gaudia de la companyia que més li vinguera de gust: esposes (la poligamia no estava mal vista), esclaves, concubines, serventes, etc. i aquestes eren anomenades com els “Ornaments reials”, vaja! Tot i que també rebien el nom de “Belleses vives de Palau”. Les podem considerar maragdes angastades en or o perles en una tiara. “Avuí quina em posaré?” Aquestes donzelles es dedicaven a entretindre a Ramsés II amb cançons, balls i alguna cosa més…tot i així va arrivar a tenir tantes que algunes, no sols no haveren de fer cap servici al rei sinó que, fins i tot, mai el vegueren!

L’article continua amb dades de considerable rellevància com que el temple d’ Abu Simbel i la famosa Vall de les Reines foren alçats en honor a la seua preferida -esmentada abans- Nefertari, però aquesta vegada em quede amb la història de l’harem.

Què us sembla la vida sexual de Ramsés II?, més de 100 fills, 8 matrimonis (dos d’ells amb les seues filles!), un assortit inacabable de dones…podria equipararse a quelcom actual?