Et fa mal a la vista trobar errades ortogràfiques?

teal

Communication Arts

Me n’aniné un poc del tema que treballa el bloc, però em sembla que pot estar relacionat amb la manca de cura de molts quan s’escriu a la xarxa. Nancy Goulet és columnista en Communication Arts, i gràcies al seu darrer article he descobert TEAL (xarxet, com el de la imatge), agrupació que ha emprés una creuada per lliurar el món d’errades tipogràfiques. Des de març de 2008, Jeff Deck i el seu equip han viatjat pels EUA, i de les 400 errades que s’han trobat n’han corregit més de la meitat. El resultat ha de ser el més professional possible, res de burdes afegits. Els seus principis: només es dediquen als textos escrits exposats en públic, i amb bon gust, sense riure’s de ningú ni corregir a estrangers.

restaurant 1restaurant 2

Uns els eleven al nivell d’herois per la seua tasca evangelitzadora (de la llengua) i altres els acusen de vandalisme i de danyar el mobiliari urbà. Han estat multats i fins i tot pesa sobre ells una ordre d’allunyament dels parcs nacionals dels EUA. Ací podeu trobar els perfils dels pèrfids infractors (editors, dissenyadors gràfics…). Però no es rendeixen. Ara demanaran permís per a realitzar cada correcció. Preparen projectes que incorporen la col·laboració ciutadana i en agost es publica un llibre amb les experiències de TEAL durant el seu viatge, The Great Typo Hunt:  Changing the World, One Correction at a Time.

Algunss dissenyadors recolzen obertament la seua tasca, com Stephem Woowat, que va fundar la Policia del Disseny per tal de perseguir, entre altres, els crims tipogràfics. Exhibir textos públicament implica una responsabilitat educadora, diu. Considera una ofensa l’exposició d’aquestes faltes i pensa que cal actuar. La campanya més coneguda que ha dut a terme és el disseny d’unes enganxines denunciadores que es poden descarregar.

Bé, què penseu, parlem d’herois o de bandarres desocupats?

P. S. : Communication Arts remet a un test que, amb 4 preguntes, determina quina és la tipografia que s’ajusta a la nostra personalitat. La contrasenya és character.

Published in: on 17 gener 2010 at 19:12 pm Comments (1)
Tags: ,

Pagar per informar-nos?

Media Bullseye

El debat sobre la llibertat d’accés i reproducció de continguts s’ha centrat aquesta setmana en la premsa digital arran d’unes paraules de Rupert Murdoch, director de News Corporation. Sembla que aposta per imposar un pagament per tal d’accedir als continguts editorials de la companyia (començant per The Wall Street Journal i The Times). El principal objectiu és contrarestar el poder dels cercadors, que faciliten la tasca d’accedir a continguts i reproduir-los sense cap esforç ni cost.

El contingut no és gratuït, encara que l’accés sí puga ser-ho. Costa diners i temps produir materials de qualitat, i la publicitat ja no és suficient finançament, diuen els medis, ja que a banda de la caiguda vertiginosa que ha patit la inversió publicitària, s’ha produït una redistribució de la inversió: el gruix se l’emporta Google. Murdoch acusa aquest servidor de robar als periodistes, d’aprofitar-se del treball que exposen als webs sense aportar un cèntim a la creació. Matt Brittin, director de Google al Regne Unit, ha declarat que Google no és cap lladre; ben al contrari, proporciona “100 000 clics per minut” a les publicacions on-line.

Qui pagaria per accedir a continguts si es troben a l’abast de bades? Murdoch pensa que si s’ofereix informació de qualitat sí n’hi haurà lectors disposats a pagar. Jeff Jarvis considera intel·ligent apostar pel lliure accés als continguts en l’actual “economia d’enllaços” (creu que avui són els enllaços que es generen al voltant d’un contingut el que en determina el valor), ja que açò aporta major audiència.  El veritable problema de la premsa seria que malbarata diners amb els sistemes tradicionals de producció, que proporcionen informació present en altres llocs.

Bryan Person troba que la solució per a finançar el treball periodístic passa per aprofitar la xarxa, permetre el lliure accés a part de la informació i alhora atreure al sector de públic que, com sempre, estiga disposat a pagar per un contingut únic i de qualitat. Podeu escoltar la seua opinió ací.

                Actualitzar-se o morir

(Qui no s'actualitza s'arrisca a desaparèixer...)

Published in: on 27 desembre 2009 at 23:02 pm Comments (3)
Tags: ,

Del videoclip a la presidència

Comunicación

No és cap secret que la política i l’espectacle es troben altament imbricats. El salt de la gran pantalla a la política és més que ciència ficció (recordem Demolition Man, amb un Stallone al·lucinant perquè Schwarzenegger hagués arribat a PRESIDENT dels Estats Units). Les noves plataformes proporcionen eines per a redissenyar el concepte de campanya electoral. La revista Comunicación, Revista Internacional de Comunicación Audiovisual, Publicidad y Estudios Culturales, presenta un monogràfic sobre propaganda en el sisè número virtual. L’article d’Antonio Cascales Ramos analitza l’origen de l’slogan Yes we can. Cascales es remunta al relat bíblic, no per a trobar les paraules però sí el sentiment “d’esperança col·lectiva” del poble que abandona Egipte. Un sentiment que els esclaus portats d’Àfrica i el Carib a les terres americanes faran seu. Un lema que crida a la unitat per a la consecució d’un objectiu des de la col·lectivitat.

yes we canObama va pronunciar una sèrie de frases, totes acabades amb les paraules Yes we can. La gent podia predir quan les pronunciaria i s’hi unia, cada cop amb més entusiasme, com el públic que acompanya a un cantant en un concert. Fer d’aquell discurs una cançó era el pas següent, i l’encarregat fou Will.i.am, component del grup The Black Eyed Peas. “Yes we can”  i  “We are the ones” estan composades per cites de discursos d’Obama i als vídeos participaren rostres famosos com Scarlett Johansson, Jessica Alba, Tatyana Ali, John Legend, Herbie Hancock, Kate Walsh, Aisha Tyler… El primer vídeo es va llançar el 2 de febrer, i en març havia rebut més de 22 milions de visites. Juntament amb l’habilitat oratòria d’Obama, el videoclip ha estat considerat pels analistes l’element decisiu per a la victòria electoral.

De pirates i altres navegants

IT Espresso

abuelos1noticia2

El darrer Estudi General de Medis diu que només un 27,4% dels internautes espanyols usa aplicacions p2p per a l’intercanvi d’arxius, i això que parlem ja d’un 70% d’espanyols que consumeixen productes digitals. La resta encara intercanviem vinils (el cert és que fa uns anys que han tornat). I cada cop hi ha menys PIRATES, ja que fa sis mesos l’estudi en calculava un 32%. La revista IT Espresso recull aquesta informació i, escèptica, es qüestiona la fiabilitat de l’enquesta; perdó, estudi. Més encara quan s’observa la resta de dades: el 53% dels espanyols confessen que accedeixen a la xarxa bàsicament per a consumir sèries i pel•lícules. Ningú ha mentit ni un poquet?

Matissem. Espanya és avui el segon país del món que més continguts online consumeix i produeix. El consum que més augmenta és el de música amb el sistema streaming (sense descàrrega). I la venda de música online ha s’ha incrementat un 8% (la descàrrega LEGAL de cançons ha generat uns ingressos de gairebé 30 milions). Esperances per al sector. Sembla que ens estem reformant.

Això era que era…

I ara, 10 anys després de l’arribada del p2p, i quan la tendència s’inclina més cap a l’streaming (Series Yonkis se n’ha adonat) la SGAE continua la seua creuada. S’anuncien reformes en matèria de propietat intel·lectual, però això després del que molts consideren una estratègia recaptadora, una campanya de denúncies contra webs amb enllaços p2p. Un exemple: el procés contra Agujero Negro, butlletí quinzenal amb notícies i curiositats per a internautes (amb enllaços com este).  Diferents entrades (ací, ací i ací) comparteixen amb els usuaris l’experiència. Finalment, com recull el diari Público, el jurat va denegar a la SGAE el tancament cautelar del web . I vet ací un gos, vet ací un gat, este conte s’ha acabat.Un altre en la pròxima (si l’SGAE vol).

No he de

Published in: on 13 desembre 2009 at 20:07 pm Comments (0)
Tags: , , ,

Marge celebra l’aniversari dels Simpsons

playboy-marge1

Cliqueu per veure algunes imatges més

Playboy

TMZ

Els Simpsons fan, el 17 de desembre, 20 anyets d’emissió ininterrompuda! La FOX no pensa deixar que aquest fet passe desapercebut. Canviar la capçalera (l’opening) és només una de les idees que han dut a terme els creatius; la més polèmica de totes ha estat l’aparició de Marge Simpson en la Playboy d’aquest novembre.  Hugh Hefner, fundador i editor en cap de la revista, feia temps que tenia aquesta idea al cap. El nou director de Playboy, Scott N. Flanders, argumenta que espera rejovenir la mitjana d’edat dels lectors, que ara està en 35 anys.  Altres llengües parlen d’un mal moment per a la publicació, que cada cop té més difícil trobar actrius (reconegudes, ja m’enteneu) de carn i ós per a les seus pàgines.

matt groening

Lo creador (per molt que renegue)

Un mes abans la revista TMZ ja publicava algunes imatges en exclusiva del reportatge fotogràfic. EL 15 de novembre va eixir el número on Marge Simpson apareix com conilleta del mes. S’acompanya d’una entrevista al personatge creat per Matt Groening on parla de la família Simpson al complet i, entre altres, revela als lectors que el secret de la saníssima vida sexual que comparteix amb Homer es basa en el principi de no anar-se’n mai al llit amb fam.

Des del bloc llancem un “per molts anys” a una sèrie incombustible. La reina de les referències i dels homenatges mereix aquest xicotet homenatge de Tequiela!

Published in: on 16 novembre 2009 at 18:04 pm Comments (3)
Tags: , ,

Proud to be a Cow

creative cow

És la segona vaca que penge. És preocupant?

Creative Cow

M’han fet un regal! Heu sentit parlar de la revista Creative Cow? Aclariment: Creative Communities Of the World. Gràcies, AmparitoLapekeñahitLeriana! (parauleta que el nom no li l’he posat jo). El número que tinc entre les mans no és el més recent, sinó un recull d’articles des d’octubre de 2008 a setembre de 2009, però té explicació: n’hi ha tota una apologia a Pushing Daisies! (a l’article I el periodisme va descobrir la tecnologia digital… teniu un fragment d’aquesta sèrie de tv.) Es tracta de l’especial sobre efectes visuals, i encara el podeu descarregar en versió PDF, però vos recomane les versions més extenses que trobareu al web. Un punt positiu de llegir en línea són els comentaris i els aclariments dels autors i altres Cow d’arreu del món. Pel que escriuen, sembla que es senten “very proud to be a Cow”. També trobem articles que analitzen la importància de les ombres per a obtindre una il·luminació de qualitat, o la invisibilitat dels bons efectes visuals: la vareta màgica que actua, canvia la imatge i ningú no sospita que les coses foren diferents abans. Un exemple senzill s’il·lustra en aquestes imatges de la sèrie Deadwood:

rig_removal_02rig_removal_01

The Sartorialist

GQhiroshima cap al 1920

Diumenge passat vaig deixar un comentari on recomanava assistir a la sessió de    HIROSHIMA MON AMOUR que es projectava al Rialto. (Cliqueu la imatge per anar al meu darrer descobriment!) No crec que ningú el llegís a temps. Jo sí hi vaig anar amb un amic, al qual anomenaré ErmenegiLdo, per desig exprés de l’esmenat. Ens trobàvem a la porta vint minuts abans de l’hora, però no vam poder entrar, ni tampoc unes cent persones més. La cua era enorme. ErmenegiLdo estava tot indignat, però es va consolar pensant que si el dependent de Popland tampoc no havia pogut comprar l’entrada (allí estava, en la mateixa cua), ell no anava a ser més. De totes maneres se’n anàrem a casa i vérem aquell protodocumental evolucionat en poema audiovisual. Paraules i mirades. Hipnòtic.

wOcODesprés, i amb les poques ganes que es té un diumenge de nit de posar-se a filosofar, acabàrem parlant del tema que l’apassiona ara mateix: l’street fashion. No és un concepte nou. Jo en vaig saber ara farà uns deu anys a través de webs japonesos com aquest. Scott Schuman l’ha reinventat al seu bloc Sartorialist. Visitarà Espanya pròximament i, com cada cop que xafa una ciutat, és tot un esdeveniment per als seus parella sartorialistseguidors. Veterà del fashion system,  es va cansar de vendre una idea de moda allunyada de la realitat que veia al carrer i, càmera a la butxaca (una digital, d’anar per casa) abandonà els estudis per a fotografiar l’estilisme indígena, a la cacera de l’autèntica originalitat. No li va malament: el bloc pot superar les 100 000 visites diàries, més o menys com el nostre,  i ha fet d’ell una de les 100 persones més influents en el món de la moda.

ErmenegiLdo (no és aquest, però l’ha inspirat en el seu rebateig puntual) ho va llegir el darrer cap sartorialist babyde setmana en Esmoquin Room, un bloc de José Luís Díez Garde (editor de Condé Nast Publications, Inc). per a la revista GQ. És l’únic xic que conec que admet consumir aquesta mena de material, encara que de vegades usa l’excusa de l’interès professional: “és una eixida tan noble com qualsevol altra per a un comunicador, fins i tot més que Canal 9 o Mercadona”. Ja fa temps que diverses publicacions periòdiques dediquen un especial considerable sota el genèric “Hombre” després d’editar un especial “Mujer”, i podem confiar en el seu criteri a l’hora de prendre una decissió així, tenint en compte els estudis de mercat que n’hi ha al darrere. Pel que fa al món de la moda masculina, a Espanya resta tot un camp per explotar.

Published in: on 10 novembre 2009 at 8:39 am Comments (1)
Tags: , ,

I el periodisme va descobrir la tecnologia digital…

Cine y Tele Online

Cinematical

10,000 Words

L’IVAC realitza a partir del 5 de novembre una retrospectiva sobre la Nouvelle Vague en un cicle que projectarà les obres franceses més representatives d’aquest moviment, així com altres d’autors europeus o de clàssics americans. De François Truffaut a Ingmar Bergman, passant per Alfred Hitchcock.

deadEl fet és que vaig recordar una sèrie que vaig vore la setmana passada on s’homenatjava Vertigo, i en una d’aquelles recerques infinites a la xarxa vaig anar a parar a 10,000 Words. No només hi trobarem articles agradables de llegir, (recomanada la llista de consells extrets de l’obra hitchcockiana per a crear un bon relat How Alfred Hitchcock can make you a better storyteller), sinó tota una guia per a aprofitar les oportunitats que la Xarxa ofereix al periodisme. «Si una imatge val més que mil paraules, quantes en pot valdre un relat multimèdia?» Aquesta és la frase de presentació de Mark S. Luckie, creador del web, un jove periodista apassionat per la tecnologia i compromès en la defensa d’un nou concepte de periodisme participatiu però responsable.

Una crítica al món del periodisme (10 Ugly Thruths About Modern Journalism), eines per a millorar la redacció (8 Online tools to help improveyour writing ) o webs que estan revolucionant el món de la investigació (6 Sites that are changing the way you follow the news) són exemples del que hi podem trobar.

I per a desvariar un poquet, ací estan els dos fragments de vídeo, un de la sèrie Pushing Daisies i l’altre de Vertigo. No me n’he pogut estar!
emerson codmareo quadre espirodèlic

Fragment de Pushing Daisies

Fragment de Vertigo

Published in: on 3 novembre 2009 at 10:18 am Comments (2)
Tags: , , , ,

Tequiela: diamants en potència

Els guardonats, amonestats per allargar massa el discurs d'agraïment

Annals of Improbable Research (L’heu de visitar!)

Podem tindre fe en que aquest bloc, ben polit, pot arribar a lluir. La raó: Javier Morales, Miguel Apátiga i Víctor M. Castaño, de la Universidad Nacional Autónoma de México, han trobat la manera d’aconseguir diamants a partir de tequila. El seu esforç ha estat reconegut amb el premi Ig Nobel 2009 de Química, que van recollir en persona el passat diumenge.

Aquests guardons són una paròdia dels premis Nobel ideada per la revista de Harvard Annals of Improbable Research. Des de 1991 s’entreguen 10 categories diferents d’Ig Noble, i cal tant d’humor per atorgar-los com per a acudir a la cerimònia d’entrega. Un exemple: muCatherine Douglas i Peter Rowlinson han estat guardonats en la categoria de Medicina Veterinària per un estudi que demostra que cal posar nom a les vaques, ja que així donen més llet. Una important troballa que interessarà a ramaders i concursants de Granjero busca esposa. Catherine Douglas no pogué acudir, però envià una fotografia d’ella i la nena que acaba de tindre, vestideta de vaca. Les dos són a un prat on pasturen vaques.

El premi de la Pau va anar als investigadors que s’han dedicat a calcular si causa més danys un cop al cap (humà) amb una botella de cervesa plena o buida. Sembla que les dos són apropiades si la intenció és fracturar el crani (humà, és important destacar l’especificitat de la investigació), però un cop beguda la cervesa la botella permet cops més contundents. I també és més probable que qui se l’ha beguda estiga més disposat a la gresca. Els guardonats d’Economia foren quatre bancs Islandesos, per demostrar com de fàcil és passar de ser un banc menut a un de ben important, i vice versa, així com extrapolar aquesta dinàmica a l’economia de tot un estat.

El meu preferit (després del que té com a principal matèria d’elaboració la tequila) és el de Literatura: l’ha rebut en conjunt el cos policial d’Irlanda per haver aconseguit la proesa de redactar més de 50 multes de tràfic al major infractor del país que, curiosament s’anomena Prawo Jazdy, és a dir, “Llicència de conduir”. Podeu llegir més al web de la revista.

Published in: on at 8:48 am Comments (0)
Tags: , ,